RÀDIO
El dia mundial de la salut mental, el passat 10 d'octubre, vaig estar convidada a la consulta del Salut Exprés. Un any més, m'incorporo al programa de Ràdio Argentona en el seu 4rt capítol de la, amb en Joan i l'Albert.
Sabies que 1 de cada 4 persones en algun moment de la nostar vida, patirem algun problema de salut mental? La majoria de les malalties mentals se solen manifestar de jove. Encara ens costa identificar què ens esta passant, ens pot costar també demanar ajuda, ens fa veronya reconèixer que tenim un problema de salut mental, i tot plegat causa marginació social a la persona malalta, ja que la malaltia mental genera recels i prejudicis.
Una cosa són les malalties, l’altre és el concepte ampli de salut mental.
El concepte de salut mental implica no solament el transtorn de la malaltia, sinó totes les accions que ajuden al benestar psíquic de la persona. El benestar psíquic repercuteix al benestar físic i social de la persona.
Diferenciem la patologia vs. el concepte
La salut mental implica altres conceptes que, per sort, son una evolució de tot el tema de la psiquiatira i de la malaltia mental. Quan parlem de malaltia, a què ens referim?
Hi ha trastorns greus i hi ha símptomes, no s’han de confondre. Si avui volem parlar de trastorns mentals severs, trobaríem:
- Esquizofrènies: Paranoide, Residual, Catatònica
- Trastorns psicòtics
- Bipolaritat
- Trastrons de personalitat
- Patologia dual: els trastorns de personalitat amb comorbilitat amb el consum de tòxics
- Trastorn Conducta Alimentària
La pregunta del milió: quina diferència hi ha entre el psiquiatra i el psicòleg?
Encara hi ha confusió avui dia. Per ser psiquiatra has d’haver estudiat la carrera de medicina i l’especialitat. Per ser psicòleg, fas una altra carrera, on s'estudia la persona, el comportament, els sentiments, etc. I com totes aquestes àrees repercuteixen a la seva vida.
Psicòleg i psiquiatra es complementen, no són excloents.
En canvi, el psiquiatra tracta la malaltia mental des duna perspectiva mèdica, per tant, és qui pot medicar. Però sí que es complementen. Un bon tractament per la salut mental és combinar psicologia i psiquiatria. Ha costat molt fusionar-ho, perque eren terrenys que anaven separats. Però actualment s’ha avançat i l’equip ideal és multidisciplinar, posant a la disopsició de la persona psicòleg, psiquiatra, treballador social i diferents rehabilitadors.
Com definir les malalties psiquiàtriques?
Hi ha trastorns greus i hi ha símptomes, no s’han de confondre. Si avui volem parlar de trastorns mentals severs, trobariem el que són les esquizofrènies i tots els trastorns psicòtics. La malatia psiquiàtrica sol ser crònica, se’n diu trastorn de la salut mental. El psicòleg treballa la persona, el tema emocional i sociòlogic. Entrant en matèroa de trastorn mental sever, la persona que el pateix, tot I tenir una malaltia, també necessita fer alguna cosa amb la seva vida, que el seu dia a dia millori.
Val a dir que abans el trastorn mental sever es medicava i es deixava a casa. En conseqüència, això duia a una estigmatització molt gran. Si era una persona agressiva, se n’anava al manicomi. Si no, era la persona “rara” del poble. I no es feia res més. L’objectiu era que no fos agressiu mitjançant medicació i fora. Despres e va tenir en compte que aquesta persona psicologicament també dte unes necessiteats, també sent pensa i actua.
Aqui es van incloure les teràpies psicològiques per als malalts mentals greus. Després ha vingut la xarxa terciària: el tenim medicat, pot millorar socialment, però cal que es pugui relacionar, rehabilitar-se, formar-se… fer algun acosa més..
Coneixes el concepte de salut mental comunitària?
Als anys 60 va sorgir l’anti-psiquiatria a Italia i a Holanda principlament, així es com en deien els psiquiatres daquella època. Es buscava enderrocar els murs dels manicomis. Van començar a aparèixer pisos i locals on pugués viure el malalt mental. Amb més o menys encert, ja que no tots els malalts greus poden estar sols o integrats a la comunitat. Tot va desenbocar al model actual, de psiquiatria comunitaria.
La salut mental comunitària va ser desenvolupar unes xarxes diferents per al malalt: el metge psiquiatra, la infemera psiquiàtrica, l'hospital, un assistent social, el psicòleg, l'hospital de dia… una xarxa multidisciplinar amb l'objectiu d’evitar l’ingrés psiquiàtric al màxim diins el marc del possible, perquè la persona es pugués introduir a la vida comunitària i gaudir de millor qualitat de vida.
Les esquizofrènies
Un 1% de la població mundial pateix algun tipus d'esquizofrènia, que és relativament poc mundialment, però són malalties que afecten molt als qui les pateixen (i als qui hi conviuen).
Actualment no han augmentat les malalties psiquiàtriques, sinó que els qui les pateixen, viuen en pitjors condicions. És la població en general la que ha emmalaltit. La societat actual no genera més esquizofrènia o bipolaritat, en canvi, la població suposadament amb bona salut mental està emmalaltint: hi ha ansietat, depressió i insomni.
Però parlem del grup de les psicosis. Es refereix a quan hi ha una percepció distorsionada de la realitat. Què pateix la gent amb esquizofrènia, dins els trastorns psicòtics?
L'esquizofrènia és el el trastorn psicòtic més freqüent. Es tracta d'una malaltia crònica, tot i tenir brots i altibaixos, no es cura. La caracterísitca principal és la distorsió en la percepció de la realitat. Presenta dos grups de símptomes: els positius I els negatius.
Com es manifesta la distorsió de la realitat?
Per explicar els símptomes positius, posaré alguns exemples. Es tractaria d' d’al·lucinacions, auditives o visuals, cognitives… d’idees paranòiques, discursos paranoïcs autoreferencials manifestant-se de manera brutal.
Ex.1: gent que es pensa que a casa seva ha entrat un lladre I li farà mal. Começa a posar candaus a les portes, tancar les finestres…
Ex.2: al·lucinacions, com que han entrat paneroles acasa i les veus pel terra, als teus peus.
Ex.3: Jo començo a pensar que ara estic en un concert, enlloc d’estar a la ràdio fent el programa, i poc a poc vaig generant aquests pensaments al meu cervell i me’ls vaig creient. Si aquesta distorsio de la percepcio s’hi fiquen pensament de perjudici - al concert hi ha algú que em vol fer mal. Em posos irritable, agresiva, nerivosa, i altero la meva conducta. Marxo, em poso agresiva o em quedo apàtica davant aquest entonr que no m’agrada.
Com tractem la persona davant de la distorsió?
És molt complexe, però el primer pas és saber detectar si la persona està en ple brot o crisi, i està tenint l’al·lucinació. Depenent d’això se l’ha de dur a urgències per ingressar i compensar-lo. Si aquest brot remet, pot acabar tonrant a casa o als centres de dia de 9 a 5 fins poder anar a casa.
L’esquizofrència paranoide té una predisposició genètica i normalment, els brots es manifesten entre els 15 i els 30 anys. Gràcies a estudis mèdics amb neuroimatge especialment, s’ha pogut observar el cervell de malalts i com respon. En concret, s’han estudiat diferents zones i neurotransmissors al cervell, com la dopamina (que presenta dèficit) i és una via d’estudi en expansió. Això pot acabar en què l’esquizofrènia Sigui competència compartida entre els psiquiatres I els neuròlegs.
Els símptomes negatius són aquells que passen "desapercebuts" a simple vista. És aquella persona que no connecta, que està callada, no duu una vida corrent. Aquestes persones tenene un aplanament afectiu, es tanquen en sí mateixes i són molt més dificils de detectar. Porten una vida molt empobrida, ja que la simptomatologia negativa no té necessitat de relacionar-se, no tenen empatia, es conformen en poca cosa… són persones que estan molt greus i tenen una qualitat de vida ínfima.
El diagnòstic precoç és clau en l'esquizofrènia.
Però, com ho detectem a casa?
Comunicar-ho de pares a fills és molt dur
Recordem que tractant-se una malaltia crònica, que uns pares comuniquin als seus fills adolescents que parteixen esquizofrènia, costa molt. Perquè veus que la resta de persones del seu voltant “van tirant” i ells no.
Dificultats en relacionar-se
D’entrada, cal estar atents a si hi ha dificultats a relacionar-se amb els altres. Això es deu a que els malalts d'esquizofrènia no els hi surt de dins la necessitat d’estudiar, de treballar, de relacionar-se, de tenir parella… i van quedant molt sols. Per sort, Shan posat tallers I recursos terciaris perquè aquesta gent pugui tenir uns oficis. El fet de quedar aïllat i no voler ni poder seguir endavant… et vas perdent en un moment de la vida que tothom està pletòric i galopant per fer-se un lloc al món.
Medicació controlada pel psiquiatra
El tema de la medicació, tot i que ha millorat molt, continua sent molt forta. Prendre-la tal i com l’ha pautada el metge importantíssim en un malalt d’esquizofrènia, però les persones acaben deteriorades malgrat tinguin un suport familiar bo. Per exemple, tot i ser un efecte secundari més físic, alguns antispicòtics provoquen efectes metabòlics com engreixar-se. Però a el malalt no farà esport perquè ell viu al seu món i no li neixerà la necessitat de fer-ne.
Drogues que provoquen brots psiòtics
- Cannabis
- Cocaína
- LSD
- Pastilles d’èxtasi
Els casos on hi ha un desencadenant de drogues tenen un pronòstic diferent als casos de predisposició genètica? No té per què. Moltes vegades hi ha factors estressants que ho desencadenen. Com abús sexual, situacions laborals com mobing, catàstrofes, accidents… però sempre hi ha una base. També depèn molt de la resiliència de cada persona: no tots reaccionem igual davant una situaci.
En l’esquizofrènia hi ha un risc molt elevat de suïcidi, ja que hi ha les paranoies i idees que no val la pena viure… no son gent amb disminució psíquica, son gent intel·ligent que ha pogut viure. El què passa és que l'esquizofrènia amb símptomes positius explicats resulta molt dura i no passa gens desapercebuda, per això podem tenir la sensació falsa d'augment de pacients quan en veiem els efectes en una persona.
Arrel del Covid es van triplicar els trastorns mentals lleus com l’ansietat, la depressió i l’insomni, també anomentats trastorns adaptatius. Les consultes de psicologia van desbordades. També és cert que no hi ha mecanismes suficients per fer front a problemes emocionals, segons la teva fragilitat comences a sentir-te malament arrel de situacions externes, a la feina, rebent males notícies, un cop molt fort a la família… i pots acabar emmalaltint.
Recordo comentar amb col·legues que al llarg de la pandèmia, tots els nostres pacients esquizofrènics estaven “millor” a casa: no havien de relacionar-se ni amb el monitor, ni sortir de casa, ni agafar un autobús… no hi havia exigències socials ni externes.
Per concloure, vull comentar que encara hi ha estigma. Abans una família amagava a el malalt mental, especialment als pobles. El malalt s’apartava, sortia de casa per anar al metge i tornava. Les persones que pateixen malalties mentals ens generen por, pel simple fet que ens és desconegut el què els hi passa.
Com que alguns malalts han estat agressius, encara ens n’apartem més, per por a que ens facin mal. Històricament, els malalts mentals es mantenien a casa a càrrec d’una mare que dedicava la seva vida a ells.
Aqui us deixo l'enllaç al programa:
Dia Mundial de la Salut Mental
Comentarios
Publicar un comentario