Estigma social de les malalties psiquiàtriques

 RÀDIO 

Hola a tots! Avui us porto uns minuts de conversa sobre amb els companys de Salut Exprés de Ràdio Argentona. Un tema que afecta a moltes persones. Es tracta de l'estigmatització social sobre les malaties psiquiàtriques.

Testimones tant de persones com de professionals recalquen el rebuig i la discriminació que es troben les persones que tenenn malalties mentals. La discriminació por arribar a ser pitjor que la pròpia malaltia.

Què inclou la  Salut Mental?

Primer de tot m'agradaria aclarir que se sol escoltar Trastorn Mental, Trastorn de Salut Mental i Malaltia Mental al mateix temps. Es fan servir com a sinònims.

Quan parlem de l'estigma ens hi hem de referir com a trastorn de salut mental. Dins seu hi trobem diferents malalties. El 1953 l'OMS va incloure i definir el concepte de Salut Mental. Abans se simplificava molt més el concepte de malalt mental. En aquest marc, una part de la salut mental està dedicada als trastorns.

L'OMS defineix la Salut Mental coun estat de benestar en el qual la persona és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma fructífera i fer una contribució a la seva comunitat.

Tots els individus que no tinguin aquestes capacitats al 100% passen a estar en un altre pla estigmatitzat, poden patir problemes d'origen a l'àrea emocional, més cognitiva, de relacions, de comportament, entre d'altres

Què comporta que hi hagi aquestes alteracions en una persona?

L'estigma. Posar una marca negativa.

Un exemple clar: en àmbit laboral, si dius que tens depressió ja se't considera poc productiu. Se sap quan comencen però no quan acaben. A veure quina relació tindrà amb els companys, amb el cap... 

Cal diferenciar entre estigma i discirminació

Vull dir sense embuts que, la primera i directa conseqüència és que l'estigma provoca exclusió. Per què? Perquè el trastorn de salut mental provoca una incapacitat en una persona. I això ho fem tots, sense entrar en detall. Una persona amb algun trastorn de salut mental genera sensacions i no ens atrevim a conèixer-la més enllà. L'estigma ens provoca que descartem i prenguem la persona per imprevisible. Pensem que es pot descompensar, perquè pateix un brot, perquè no inspira confiança, perquè no participarà, no ens ajudarà... Hi ha quatre coses que sempre estigmatitzem:

1. La incapacitat. pensem que la persona serà imprebisible

2. Classifiquem la persona d'irresponsalbe, no confiem en ella

3. Potser genera situacions de violència que volem evitar

4. Acabem dient: per si de cas, no. No comptaré amb aquella persona

Dels més estigmatitzats: l'esquizofrènia.

Com que el malalt mental dissocia moltes vegades, pateix aluicacion... acaba fent "por". Fins al punt de canviar-te de costat de vorera. Aqui les pel·lícules han fet molt mal, perquè han ensenat la part morbosa i extrema. Això no vol dir que estiguin mal fetes, però fan que el receptor quedi més posicionat en al por. I no és por, es desconeixement.

Està creixent molt la malaltia mental entre el jovent? A què s'atribueix?

El motiu més important pel qual ho podem dir: no connecten amb ells mateixos, no saben com fer-ho.

Això passa per dues raons bàsiques que hi han influït. Es tracta de l'educació sense normes i la sobreprotecció. El nen o nena és el rei, el teledirigim i no li permetem pràcticament ni que esculli. Muntem amb qui es relaciona, què menja, les extraescolars.... S'ha fet una acció completament cap a l'altre extrem dels qui s'han criat per pares i avis d'altres èpoques més severes. Acabem "no dent mai que no".

Després tenim el tema de les xarxes socials, on s'estan vivint unes relaitats que no són les seves. Prefereixen estar en realitats virtuals que no són experiències reals que no pas viure-ho. Ni sienten ni padecen.

Post pandèmia, els estímuls externs s'eliminen completament i els adolescents queden entre 4 parets. Resultat? Encara més estímuls digitals i xarxes socials, tot indoor.

Quina és la consulta habitual ara? 
Ansietat, depressió i insomni.

De menor a major grups d'edat:

• de 35 a 40 en menor nombre, encara tenen valors i creences, són al món laboral.
  
  
• de 30 a 30 tenim menys salut, hi ha una massa de gent que volta per les feines sense trobar el seu lloc.
  
  
• de 25 a 35 fan feines sense saber per què, no s'impliuqen, projecte de futur, van donant tombs sense aturar-se a pensar en quin rumb volen.
  
  
• de 20 a 25 encara menys salut mental ni valors, indecisió i manca de recursos per aprendre a "viure". Podríem dir ni-nis.
  
  
• de 15 - 20, adolescència, hi trobem la triada d'intents de suïcidi, trastorns de conducta alimentària i autolesions.

I aquesta és la fotografia actual. És a dir, que si agafem les persones de 15 a 30 anys, aqui hi ha una grup de gent que ha entrat en uns problemes de salut mental que requereixen unes politiques socials i de salut urgentment.

Com ho solucionem?

Cal un canvi a nivell de societat, no podem afrontar això persona a persona. Cal que s'informi més, més control de les xarxes. No sé si a vosaltres us passa, però de la meva generació, quan fa estona que estic treballant davant una pantala, necessito sortir i tenir una conversa amb algú, ceure una cara i parlar.

Quan ve un adolescent costa moltíssim treure-li informació emocional. No saben posar emocions, no en saben. "Estic malament. No sé. No sé què em passa".

Apareixen amb autolesions. La majoria de respostes són aquesta: per sentir algo. El dolor trenca el seu ensimismament intern i extern de no viure res. 

Recordem que les autolesions són conductes típiques de les presons. Que ho facin adolescents que estan a la flor d ela vida, en el moment de descobrir tot el seu món intern i extern, viure històries, experimentar... Què estem fent malament?

L'autolesió s'entenia com una "rebel·lió" davant d'una situació determinada que buscava cridar l'atenció. És aleshores amb les autolesions quan se senten vius, ja que un intent real de suïcidi no hi és.

Sempre caldria parlar directament amb la família, tot i que resulta complicat per diversos motius.

1. Costa autodetectar que tens un problema.

2. Hi ha vergonya cultural, autoimposada i social. 

3. D'entrada sempre fa por i vergonya, un pensa que "jo ja ho podré solucionar".

Tot i això, entre els joves sembla que se'n parla més i cal dir-ho. És una bona notícia que ja no sigui tabú parlar de salut mental. La millor iniciativa és aquesta, continuar parlant-ho molt, com això que estem fent aqui a la ràdio o al bloc. Abans tothom s'amagava d'anar al psiquiatra, fa 5 o 10 anys enrere, no massa més.

Associacions que puguin contribuïr a trencar aquest estigma?

N'hi ha però de cara a una malaltia concreta: bipolaritat, Aspergher.... les associacions són de patologies, però de manera genèrica no.

Com sempre, per acabar, us deixo el programa complet aqui:

Estigma social de les malalties psiquiàtriques