Tres desitjos abans de morir

 RÀDIO 

Compartim un espai amb Espartac Peran, el Dr. Joan Batlle i Tersesa Carreras. En el llibre Tres desitjos abans de morir, es toquen tots els tipus de mort d’una forma propera. Pot ajudar molt a aproximar-tnos al què és la mort d’una persona estimada. Cal que entenguem que la mort forma part de la vida i ens la fa estimar. L’Espartac va comentar que no es tracta d’un llibre d’autoajuda ni pretén oferir la solució divina. De la mateixa manera que tampoc busca generar llàstima.

En definitiva, aquest llibre fa una reflexió sobre la mort. La mort també és vida i amor, parlem-ne sempre, tot ajuda.

Problemes humans amb repercussió a la salut mental

Tema de la mort, tema recorrent a la consulta

• Suïcidis

• Consultes per morts de persones estimades

Quan parlem de mort, l’hem convertit tots en tabú i això desenvolupa en una por terrorífica a parlar-ne i entendre-la. Parlar de la mort ens dóna eines i ens posa a lloc, ja que tenim la sensació de ser etern i no és així. Hi ha diferents tipus de morts i de dols, per no parlar que cada persona els experimentarà de manera única i incomparable amb la resta.

Els pacients pregunten “Com continuaré la vida?”

Cal fer una introspecció, començar a pensar des d’una altra perspectiva. Jo abans entregava els fulletons i actuava d’una manera molt més clàssica, que potser no era la més eficaç, ja que s’enfocava en el benentès social, no en la persona al 100%

El llibre fa plantejar-te en com i quan parlem i quan no, de la mort. Del dol, de com no saben portar-lo, de l’ànim que no podem amagar, de la necessitat de viure intensament. Cada nova mort és una nova ensopegada. Pero si entens què és el dol i què suposa, quan el revius, no penses que estàs emobgint ni morint. Es un proces molt dur, dura molt temps però l’important és tenir-ne consciencia perquè no s’enquisti.

Ara que fa uns mesos que ens coneixem, tant aquí com amb els col·laboradors del programa a la radio, em permetreu que faci una intervenció personal. Això ho explico molt poc, per no tenir una etiqueta, perquè no sigui la meva tarjeta presentació – la mort de la Miriam, la meva filla mitjana. Aquí i en qualsevol situació social, penso que primer ens coneixem i després, depenent de la senseibilitat de cadascú, parlem mes.

Va resultar ser una mort sobtada, amb un dol a posteriori, llarg. I crec necessari comwentar-ho aquí i ara, ja que a nivell profesional, claramente em va canviar i obrir més la visió. Ja fa 8 anys que gairebé no parlo dels libres ni de les fases de manual, ni entrego tríptics o fulletons. La mort de la meva filla m’ha canviat.

Tothom em deia que sent psiquiatra me’n sortiria, però aleshores era una mare que havia perdut una filla. Abans repetía l’esquema de la societat actual “Fes algo”. Però ara, primer ens vinculem amb la persona, i després prenem una decisió conjunta de persona a persona, decidim què li pot anar millor a aquella persona.

Mai acabes de trobar cap llibre que et digui el què necessites exactament, perquè no és possible. Alguna cosa genèrica com: ara has de plantejar-te globalment la situació en què et trobes. Però poc més podrá aprofundir.

Al llibre de l’Espartac es parlen diferents tipus de pèrdues, des de diferents punts de vista d’ins un nucli familiar i, a més, s’emmarca culturalment. És a dir, és un llibre que per a una persona que es plantejaria la mort per quan li viungui, aquest lobre ajuda acomençar a fer el camí de les primeres fases del dol. Sense anar cap a la psiquiatria, sense anar cap a la religió… ni altres mites culturals.

El llibre és molt útil perquè pot conectar amb qui sigui. A vegades no cal dir res, només necessites una aproximació. El primer és escoltar i, a partir d’aquí, anar fent. Molta gent propera s’allunya, no sap què dir i s’aparten… perquè no poden suportar tant dolor.

Què es pot fer quan no sapas què dir?

Una carícia, el silenci. Anem al tanatori i, com a aegoïstes que som, anem pensant què direm. Estem pensant en nosaltres quan el protagonista és el mort. La frase correcta és el silenci, ens sencitrem abatuts però no està prohiubit dir “Com estàs?” o fer una abraçada.

Quan la mort no és sobtada

Crec que el qui s’està morint, quan ho sap, entra en un estadi de consciencia que será ell qui començarà el comiat. Evitem frases típiques tòpiques, l’esperança es perd i no passa res. Quan algú s’acomiada, calla i escolta’l. És recomanable estar molt atent als silencis i donar espais per les converses que sorgiran. Evitem el “Jo també.” Siguem sensibles i respectuosos, però procurem seguim ser nens, imaginem. Tots els infants poden entendre la mort i portar-la a espais que ni se’ns acudirien.

En els silencis també s’hi troben paraules

Dol perinatal

Molt poc conegut fins que no el vius d’aprop. Hem d’entendre la gravetat i importancia. No penseu que és un exemple insensible o irrespectuós, tot el contrari. Però pensem de la mateixa manera, que mor la mascota d’algú. Doncs hem d’acompanyar i fer costat de la mateixa manera que si es tractés d’una persona. Per què? Per respecte, estima i perquè potser estem movent molts altres dols a través del de la mascota. I, com no, perquè estem claramente davant d’un moment de tristesa.

Dit això, hi ha destastres als hospitals… Com per exemple, mares que van a abortar per dur un nadó mort al ventre, i a l’habitació del costat, tenim un part. Fa anys s’amagaven els abrots i morts perinatals, ja que era una deshonra, una vergonya. Respectem aquests pares, d’igual forma que caldria facilitar espais als cementiris per les morts perinatals.

Fem una relfexió del què significava el vestit de dol. No cal vestir el negre, però pensem què ens indicava: estiar trist. Potser estaràs uns mesos trist, però un dia caldrà començar a aixecar al cap. Malauradament el món no s’atura, i la ciutat no està preparada pels trisots, t’expulsarà.

Ens hem d’acostumar a que morim com mor el nostre voltant, com la fulla de tardor que cau. Morim perquè vingui nova vida.